Preguntes, preguntes i més preguntes

En aquest cas —i d’acord amb la meua experiència— no ens hauríem de fiar de les aparences, ni empassar-nos tot allò que diguen uns i altres —tampoc, evidentment, el que diga jo—. Aquest cas està ple de pistes falses. Considerem, per exemple, la nota de premsa anunciant la trobada dels cossos. Qui l’ha redactada? S’està investigant qui és l’anònim que trucà advertint del succés? Qui és l’autostopista que afirmà, en roda de premsa, conèixer els resultats de l’autòpsia? Com sabia que les morts s’havien produït al transcurs d’una orgia? Qui li havia dit que els cadàvers tenien els seus esfínters dilatats? Com sap que la causa directa de les morts fou un atac al cor patit durant la relació sexual. Massa preguntes sense resposta!

Però encara se’n podrien fer més. Des de quan compta l’ajuntament amb un CSI? Per a què el necessita Rus? Qui és el cap d’aqueixa policia científica municipal que insinua la possibilitat del crim passional? Quanta gent està ficant el nas a l’assumpte? Per ventura hi ha dues, tres o quatre cerques paral·leles? Quin resultat han donat les indagacions a prop de les diferents sectes locals? Està amagant-se alguna carta sota la mànega l’inspector Feliu Oyono? Tenen aquests fets alguna relació amb el cas Gürtel? Recordem que, segons ha dit la premsa aquests dies, el jutge Pedreira ordenà que es retiraren del sumari del cas certs materials (filmacions fetes en prostíbuls i fotos d’alt contingut sexual), perquè podien afectar l’honorabilitat de persones alienes a la instrucció. Estaria enamorat Superflipo, la merla, de Francisco Camps, la garsa?

Finalment, està la pregunta del milió: hi ha cadàvers? La premsa no ha publicat cap foto de l’escenari del crim. No hem vist cap cos cobert per cap llençol (i si no hi ha cadàver, no hi ha crim). En definitiva, s’està seguint, en aquest afer, alguna estratègia d’intoxicació de l’opinió pública i dels lectors d'El Penjoll? Jo, per exemple, he intentat que Oyono fos més explícit sobre l’assumpte dels atacs al cor. Li he preguntat si s’han trobat, a l’autòpsia, restes d’alguna substància química: clorur potàsic, carbofuran, propofol, digital... La seua resposta ha estat un somrís. És possible que les dues primeres substàncies siguen desconegudes dels penjollaires.

En EEUU, el clorur potàsic s’injecta, per via intravenosa, als condemnats a mort, per a provocar-los una parada cardíaca. La substància té un color i una textura molt semblants a la cocaïna i a una de les varietats de l’heroïna. El carbofuran (C12H15NO3) s’utilitza com a insecticida i com a verí per a matar animals grans ferits (si s’apliquen dosis elevades, provoca la mort instantània; estalvia, per tant, molt de patiment). Les altres substàncies són més conegudes. El propofol és un anestèsic intravenós que se subministra combinat amb lidocaïna i analgèsics; és la droga que, presumiblement, causà la mort de Michael Jackson.

Quant al digital (denominació que ni pintada, per a gent afeccionada a navegar per la xarxa) és una substància obtinguda de la planta digitalis purpurea, de la qual deriven diferents glucòsids cardíacs; no té sabor i es pot subministrar per via oral (hom diu que fou el verí, mesclat amb altres medicaments, que matà l’efímer papa Joan Pau I). En nomenar aquesta substància, el somriure d’Oyono s’ha transformat en un rictus de serietat. «No puc aclarir-te qüestions que estan sota secret sumarial», ha tallat. Em veig obligat, per tant, a detenir momentàniament les meues perquisicions. Necessite reflexionar sobre alguna peça que no acaba d’encaixar en aquest trencaclosques. Quan tinga notícies noves, ja us les comunicaré.

Sobre l’assassinat del Capità Superflipo (II)

L’inspector Feliu Oyono em demana si el puc ajudar aportant llum al luctuós desficaci de la mort de Superflipo i els altres quatre personatges: Santíssim Pare, donya Reencarnación Palomino, Dionisos Papallona i Sor Neguera. Si el puc ajudar, diu! Oh, déus. Em sent obligat per la nota que es trobà en el florí de Superflipo. Millor dit, la nota que Superflipo ocultà en el seu recte abans de sotmetre’s a mai no sabrem quines aberracions.

Anem a la nota. Amb absoluta fredor davant del que li puga succeir (“com per exemple, morir-me”, diu el molt cínic), el Capità s’adreça a la meua persona i em demana una interpretació del poema de Roïs de Corella, Balada de la garsa i l’esmerla. Qué diu el poema? És, abans que res un poema de desamor, en qué l’esmerla reclama l’atenció de la garsa fins el punt que li diu que si mor per ella, llavors la garsa acabarà comprenent com és d’elevat l’amor que l’esmerla sent. Oh, déus, m’he sentir interlocutat? És Superflipo l’esmerla? Sóc jo la garsa? Sense dubte! Estava Superflipo enamorat de mi? Les pistes em porten a afirmar-ho categòricament. S’havia sentit Superflipo rebutjat per mi donada la meua indiferència, com l’esmerla per la garsa? Però si ell mai no m’havia... Oh, déus, no puc seguir, no puc seguir amb esta tortura... Ara, no. Calma... Un poc de calma...

Acabe de recordar algun comentari impertinent seu interposant-se en animades converses que jo estava mantenint, per exemple amb la Comtessa o amb Heidi. Gelós, el Capità? Sí, certament, sí! Però, llavors, qué podia haver fet jo? Si ell mai no va ser directe ni franc amb mi. Com havia de saber jo que ell...? I qué va motivar el seu silenci, la reserva dels seus sentiments cap a mi? La vergonya, crec jo. La vergonya, sens dubte; eixe corc silenciós que ens fa acotar el cap.

I, clar, davant la situació frustrant d’un amor no correspost, d’una martellada al cor de la seua autoestima, el Capità va tirar al dret, va organitzar un assassinat massiu en un xalet de Bixquert i es va endur per davant la seua pròpia vida i quatre vides més. Com tot assassí en sèrie, amb esta acció funesta no feia més que reivindicar la potencialitat del seu ego emocionalment rebaixat i menystingut. Però amb l'afegit que el molt cabró deixa sobre la meua consciència el pes de la seua decisió!

Qué n’opinen vostés? Reclame pietosament la seua ajuda.

Inspector Feliu Oyono, està vosté per ací?

Sé que açò no acaba així.

Editorial de novembre

Encetem novembre en El Penjoll i ja tenim cinc mortets a qui portar margarides hui mateix: Capità Superflipo, Santíssim Pare, donya Reencarnación Palomino, Dionisos Papallona i Sor Neguera, desapareguts en estranyes circumstàncies. En glòria estiguen copulant. Tots sants. Tot apunta que, encara que els cossos estiguen ja més sequets que la moixama, l’assumpte irresolt continua candent. Visquen tots els sants i muira Hallowei (no sabrem mai per qué la gent preferix dir Hallowei que Halloween?). I és que tot es pervertix, i també les tradicions. De tot es fa negoci, i també dels morts, cadàvers exquisits. Tanmateix El Penjoll seguix endavant com un vaixell a tota vela solcant l'oceà amb un clar mapa de ruta inexistent.

Encetem novembre com ens agrada, amb una contradicció: dia 1, festa dels morts! Celebració en el cementeri, banderetes entre els nínxols i la banda municipal tocant pasdobles. Així és El Penjoll: ens agrada debatre i repartir-ne sense miraments però amb humor i bon rotllo, donant joc, obrint-lo i deixant-nos enredrar pel joc que vostés, lectors i comentaristes, ens proposen. De moment, poden decidir quina Biografia Fictícia s’emporta el premi; aprofiten, que queden 9 dies per votar i trien la que més els haja agradat.
Estem farts de la seriositat i dels vestits d’etiqueta. Volem mambo i crear un diàleg divertit a partir de la creació. Més clar, aigua! Ja plou perqué a l’abril tornen les margarides!

Alietes el del Corralot

Sobre l'assassinat del Capità Superflipo (I)

Des que el passat 25 d'octubre l'inspector de policia Feliu Oyono em va adreçar una nota que el difunt -i sempre plorat- Capità Superflipo havia deixat per a mi, que erre perdut en un marasme de dolor, llàgrimes i incomprensió. Esta nota ha representat un vertader colp al meu ànim.
Transcric el correu sencer de l'inspector Oyono. Deia açò:

"Estimat senyor n'Alietes del Corralot:

Sóc Feliu Oyono, l’inspector de policia al càrrec del cas del quintuple assassinat del xalet de Bixquert (imagine que n'estarà al corrent per la notícia apareguda a El Penjoll). Li comunique que en l’escena del crim, concretament dins del dilatat esfínter del senyor Superflipo, vam trobar una nota dirigida a vosté amb un poema.

Com que la nota és un prova que estem analitzant, en l’arxiu adjunt li he transcrit el contingut de la mateixa (revise per si puga haver alguna errada en els versos). Com que jo el poema el conec per veu de Raimon, m’he pres la llibertat d’afegir-li també el codi de la cançó.

Atentament,

Inspector Feliu Oyono.

PD- Crec que els deu primers versos del poema són decasíl·labs."

Tot seguit afegisc també còpia de la nota i el poema del Capità Superflipo:

"A l’atenció del senyor Alietes el del Corralot:

En el cas que em passe alguna cosa greu, com per exemple morir-me, demane que, per favor, li facen arribar este poema de Roïs de Corella al senyor Alietes el del Corralot, al qual li demane que, si té a bé, el publique en un post seu a El Penjoll i done la seua interpretació del que haja pogut passar.

Moltes gràcies,

El Capità Superflipo.


Balada de la garsa i l’esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir."

Com vostés comprendran m'he reservat uns dies per reflexionar sobre l'assumpte, i abans de dir la meua vull fer pública esta terrible informació de qué dispose: necessitava alleugerir la meua pena. Potser vostés hi troben alguna llum més en el cas. Ben prompte donaré a conéixer la meua interpretació.

VOTACIONS 2on CONCURS DE BIOGRAFIES FICTÍCIES

Passen i juguen senyoretes i cavallers, açò va de bo. Ha arribat el moment de triar i, amb això, contribuir a ampliar la iconografia i historiografia del Penjoll. L'elecció de "MILLOR BIOGRAFIA FICTÍCIA 2009" donarà al guanyador vida mediàtica i estatus de personatge perpetu i correligionari d'altres ja consagrats per estos termes (Cortazar, Dionisos Papallona, les mongetes d'Ulleye, William Faulkner o l'Andreo, per posar un exemple).

"A Santa Compaña" Penjollil, en vespres del dia de tots Sants i per excés de treball en eixes dates, ha decidit avançar-se i donar-li la menció d'honor especial a les biografies -La famille Lagardère- i -Giacomo Castelli-, per la seua innegable contribució al coneixement d'altres llengües i òrgans semblants. D'altra banda, també ha decidit desqualificar-les per incomplir les bases del concurs. Per a la resta de participants l'honor del vot recaurà en la saviesa dels nostres lectors.

L'estranya desaparició del jurat en la seua totalitat després del viatge a Roquetas de Mar en què acompanyaven, en la seua idílica lluna de mel, a l'Il·lustríssim president de la Diputació de València i la seua partenaire Carmen de Mairena, ens ha obligat a delegar la responsabilitat del vot en l'Acadèmia d'anònims llustrosos i l'il·lustre Col·legi de lectors desinhibits.

No es parle mes, que el període d'elecció ja s'ha iniciat i finalitzarà dimarts 10 de novembre a les 12 hores. La ruleta de la fortuna ja està rodant, bona sort a tots els participants.

El príncep de les milotxes

Wingu ja ho deia des de ben menut: «M’agradaria volar com les milotxes!». I els altres cadells se’n reien fins que Kibanda, la matriarca, posava orde. Wingu romania al centre del cercle. «Nens, la ingravidesa naix de l’esperit, no de la massa corpòria», pontificava enigmàticament la líder del clan, mentre alçava la trompa i enlairava trompeteigs d’autoritat. Només Mwezi mirava embadalida el pobre Wingu, que intentava escapolir-se avergonyit. Ara, ella i el seu fill esperen cada dia, amb cara de badoqueria i felicitat, l’arribada del príncep de les milotxes.

PANDÈMIES

Quants individus occidentals adults entre els 18 i els 40 anys d'edat devem quedar sense tatuar, sense haver estat perforats per una arracada o un piercing i sense haver llegit una sola línia d'Stieg Larsson? 40, 100, 115, 430 a tot estirar?

Passejades pel Comtat (i III)

Fira de Tots Sants

Fou instituïda el 1346, per privilegi reial de Pere IV el Cerimoniós, concedit a Roger de Llúria. Tenia una durada excepcional; se celebrava des del 29 de setembre fins al 14 d'octubre. Gaudia de nombrosos privilegis, com ara la franquícia (exempció de càrregues fiscals) a les mercaderies de compradors i venedors durant el dies de fira i durant els jorns d'anada i tornada. Originàriament, se celebrava a la plaça de la Vila, però en el segle XV fou traslladada a una zona veïna de l'actual plaça del Pla. Aquest nou emplaçament es va mantenir fins al segle XVII. A partir de 1671, la fira canvià de dates; passà a celebrar-se per Tots Sants.

El 1743, es canviaren novament les dates, a instàncies de l'arquebisbe de València, per evitar la coincidència amb la festivitat religiosa. Però el 1745, en vista dels mals resultats comercials, tornà a la diada de Tots Sants. El 1747, es van abolir els seus privilegis. Durant la primera meitat del segle XIX, la fira deixà de celebrar-se a causa de les epidèmies, les guerres i la pèrdua de collites. Però a finals de la centúria, bé que altres esdevinences semblants desapareixien gradualment, absorbides pel nou model d'economia capitalista, la fira de Cocentaina recuperà la seua importància.

Al principis del segle XX, començà a diversificar-se. A hores d’ara, compta amb diversos espais: l’exposició de maquinària agrícola, el soc àrab, el mercat cristià, la zona d'atraccions infantils, l'exposició d'animals... La zona d'atraccions per als xiquets se situa al carrer de la Creu; la fira d'animals, a la plaça del Pla, junt a les parades de productes típics i joguines. És tradició de fer l'esmorzar de la fira, a base de faves tendres, embotits i sardines. A la dècada dels vuitanta, s'incorporen a la festa el Certamen Coral de la Fira de Tots Sants, competicions esportives i les exposicions temàtiques organitzades pel Centre d'Estudis Contestans.

Als noranta, s’hi afegiren la Mostra del Comtat, la Fira d'Artesania, la Mostra de Joves Creadors Contestans, la Fira del Llibre, el Soc Àrab (instal·lat a l’antic barri mudèjar) i el Mercat Medieval, que s'expandeix pel nucli històric de la vila. La fira de Tots Sants està declarada Festa d’Interès Autonòmic i pretén d’obtenir la qualificació de Festa d’Interès Turístic Nacional. Es tracta d’una de les fires més antigues de l’antiga Corona d’Aragó. Durant tres o quatre dies, arriba a atraure nombrosíssims visitants.

Orígens lúdics de la literatura

Bé que ja ho hem oblidat —perquè esdevinguérem sedentaris fa molt de temps—, els éssers humans fórem durant bona part del nostre periple evolutiu (un trajecte d’alguns milions d’anys) animals mamífers, caçadors i recol·lectors. Què vol dir això? Que als humans ens encanta la tafaneria i el joc, com al cadell de qualsevol mamífer depredador. La tafaneria i el joc han permès d’eixamplar els límits de la nostra espècie, les nostres habilitats. En algun moment de la llarga marxa evolutiva, vam descobrir, gràcies a les nostres inclinacions, la capacitat d’articular la parla; moltíssims anys després, se’ns va acudir la possibilitat de reproduir gràficament els nostres discursos orals: vam inventar l’escriptura. Evidentment, el llenguatge, l’oral i l’escrit, tenen sobretot una finalitat utilitària. També tenen, però, un caràcter clarament lúdic. I és que cal recordar algunes coses molt elementals: entreteniment i compromís amb la realitat no són incompatibles; el sentit de l’humor és patrimoni de persones intel·ligents; les dues funcions de la literatura, la lúdica i l’estètica, són complementàries... Per què se sol oblidar tot açò? Perquè els humans no sols sentim inclinació pel joc; també ens sentim atrets per la sublimació, per la transcendència. Hi ha qui, només escriure quatre ratlles amb intenció estètica, ja aspira al reconeixement universal (cercant especialment l’admiració del món acadèmic). Quan s’anhela en excés la perpetuació de la memòria, oblidant els orígens lúdics de la literatura, l’encarcarament sol estar servit. Aquestes reflexions em venien al cap mentre llegia alguns dels comentaris al post d’Alietes i les darreres entrades d'Aquil·les i Superagent.

Nostàlgies

I.

Estic fart com un gos! Des que no escriu en El Penjoll, la meua ama està més avorrida que Rajoy del cas Gürtel. I clar, com necessita donar sortida a les seues ànsies d’entreteniment...

II.

Que s’ha tancat l’Església Calinquista i ja no escrius en El Penjoll? No patisques, estimada. Sempre podem dir que som anglicans.

Mentides podrides

Des de ben menuts, als humans ens encanta jugar amb el llenguatge. Tothom —o totdon— recordarà la seua infantesa: sent nens i nenes, hem gaudit de valent contant sussoïts o endevinalles, fent embarbussaments... I amb l’escriptura s’esdevenia quelcom semblant abans que alguns mestres d’escola mataren —amb llur dèria per les graelles, el subjecte i el predicat, i els pronoms febles— la nostra creativitat d’infants. On vull anar a parar? Vull recordar que l’entreteniment és una de les funcions bàsiques de la literatura. Aquest blog n’és un bon exemple. Vegem, sense anar massa lluny, el cas de Capità Superflipo. Algú —el propi Capità?— assassina diversos autors (el Santíssim Pare, la senyora Palomino, Dionisos Papallona, sor Neguera) i llança una pista falsa: una nota de premsa on s’afirma que tots han aparegut morts en estranyes circumstàncies.

Mentida podrida! Entre els cinc han ordit un pla per a passar a la clandestinitat. És més, Superflipo ha tirat mà d’una argúcia barata: el truc del narrador editor que troba i publica una carta, uns apunts, el manuscrit d’un relat... S'ha inventat el personatge de Parry N’Dongo, receptor d’una tramesa literària de Dionisos Papallona. Què podem deduir d’aquests fets? Que Superflipo pateix “mono” i no tardarà a fer-se present de nou. I encara podem fer altra deducció: El Penjoll no és la cabina dels germans Marx, ni la caixa de Pandora. Tampoc no és la torre de Babel, malgrat la presència de diferents idiomes, com ara l’italà de Guido Mattei, o el francellonés d’Alain Citron. En realitat és —bé que, de vegades, alguns dels seus col·laboradors es posen transcendents— una colla de burletes que solen rifar-se de tot i de tots. Capità Superflipo, no estarà vostè també darrere de Mattei i Citron?

RELATIVITZACIONS

Atenent els reiterats suggeriments d'un famós vegetarià sobre la importància de desdramatitzar o, millor dit, relativitzar qualsevol fet històric o qualsevol al.legat sobre els mencionats fets i, considerant-me una persona d'orelles obertes i ment contemplativa, he decidit posar-me mans en feina. I ho he fet buscant informació sobre un ens, l'eclesiàstic cristià, que em permetera afegir pes en la balança positiva a favor d'esta entitat. Als últims anys tan sols he observat actuacions, escoltat declaracions i confirmat actituds que disten molt d'una honestedat necessària als temps que corren i, estos comportaments, no fan si no corroborar tot allò dolent que durant anys d'història ja s'havia pogut contrastar. Així que, per a relativitzar esta opinió, he intentat compensar la balança a favor de l'església Catòlica i ho he fet buscant fets plausibles i dignes de ser mencionats. Cal destacar que accions, campanyes i, inclús, actituds del catolicisme com a empresa que siguen destacables i lloables, hi han, i no poques. Vaig a presentar-vos als que la desconegueu tan sols una, per evidents motius d'espai i per fugir de les que, sent molt honroses, ja han sigut prou analitzades i publicitades.



-Al desembre de 1840 s'autorizava la creació del denominat "Cuerpo de pajilleras del Hospicio de San Juan de Dios" de Màlaga, mercé la dispensa especial del Bisbe d'Andalusia. "Las pajilleras" de caritat, com se les va començar a denominar en tota la península, eren dones triades sense importar la seua edat o aspecte físic. Prestaven consol amb maniobres de masturbació als soldats ferits en les batalles de la recent guerra Carlina. L'orige de la idea s'atribuix a Sor Ethel Sifuentes, una religiosa de mes de quaranta anys que exercia d'infermera en el mencionat Hospici. La germana Ethel havia notat que al pavelló de ferits de l'hospital es respirava un mal ambient insuportable, amb innegables excesos de testosterona, silenci i ansietat saturant l'atmósfera del edifici. Va ser llavors quan va decidir ficar-se mans en l'obra i comerçar a "pajillear" als malferits (però no menys virils soldats) amb l'ajuda d'algunes germanes mes. Des de llavors, tant a oficials com a soldats, els tocava la seua palleta diària i els resultats van ser immediats i immillorables, creant-se un clima emocional radicalment distint. Els temperamentals hòmens d'armes, inclús els de diferent bàndol, van tornar a departir fluida i amablement. Progressivament es van anar sumant voluntàries seculars al grup iniciàtic de germanetes "pajilleras", atretes pel desig de prestar tan abnegat servei. A fi de resguardar el pudor i bons costums de l'època, a estes voluntàries se'ls va imposar l'ús estricte d'un uniforme suficientment folgat que ocultara les formes femenívoles, així com un vel de lli que amagara el rostre. Durant els següents anys, i degut al rotud èxit de la idea, es va produir una proliferació dels diversos cossos de "pajilleras" per tot el territori nacional, agrupades sota distintes sigles associatives i modalitats. Alguns exemples d'estes associacions van ser: "El cuerpo de pajilleras de la Reina", "Las pajilleras del Socorro de Huelva", "Las esclavas de la pajilla del corazón de María" i, ja en el segle XX, "Las pajilleras de la Pasionaria" conegudes per l'auxili brindat a les tropes de la República, veges tu.-

Passejades pel Comtat (II)

Els Roís de Corella

Aquest llinatge noble, originari de la vila de Corella (Navarra), passà al Regne de València, durant la conquesta, amb els germans Sanç Roís de Corella, batlle de Gandia i posseïdor de béns a Ondara (ascendent, potser, del poeta Joan Roís de Corella), i Pere Roís de Corella. Adquiriren també les senyories d’Almussafes, Gata i Pardines. La importància del llinatge adquirí el seu grau més alt durant la dinastia dels Trastàmara, principalment amb Eiximèn Peres Roís de Corella i de Santacoloma. Fill i segon comte fou Joan Roís de Corella i Llançol de Romaní. Eiximèn Peres Roís de Corella i de Santacoloma fou comte de Cocentaina, conseller del rei Alfons el Magnànim i governador de València. Els seus dots militars, demostrats a les nombroses guerres d’Alfons el Magnànim, li permeteren de fer una carrera brillant i d’enlairar el seu llinatge. Es distingí al setge de Calvi (1420), a la batalla de Nàpols (1423) i al saqueig de Marsella (durant la primera expedició del rei a Itàlia, el 1423), a la guerra contra Castella (1430), a l’expedició a l’Àfrica (1432) i a la subsegüent conquesta del regne de Nàpols. Nomenat governador general de València el 1429 amb caràcter vitalici, exercí el càrrec fins al 1448. Formà part del consell del Magnànim, que el nomenà lloctinent general de València (1450). Havent retornat a Nàpols en 1456, el rei li confià la negociació de diversos afers prop del papa Calixt III. Engrandí els seus dominis amb la vall i castells d’Elda i Asp, el lloc de Dosaigües, i la vila i baronia de Cocentaina. El 1448 el rei li concedí el títol de comte de Cocentaina.

Altre membre reeixit de l’estirp fou Joan Roís de Corella, escriptor, cavaller i mestre en teologia. La seua família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i Joanot Martorell. Entre el 1455 i el 1461, ja tenia el suficient prestigi literari per a canviar lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana; entre la darreria del 1468 i el començ del 1471, obtingué el grau de mestre en teologia. Fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. A la fi de la seua vida, dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia i imprimí a Venècia una bellíssima versió literal dels Salms feta sobre la Vulgata. Són molt elegants les proses on, seguint Ovidi, exposa faules mitològiques. Però el cim del seu art és una obra brevíssima titulada Tragèdia de Caldesa. La seua prosa és sempre elevada, digna i culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en la pedanteria. És, així mateix, el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat, com demostra la famosa Oració a la Mare de Déu. Els seus versos estramps constitueixen el seu encert més gran; la Balada de la garsa i de la merla és una de les joies més preuades de la lírica catalana.

Àngela de Borja

La vinculació dels Borja amb Cocentaina es forja a partir de Galceran de Borja i Escrivà, germà de Jofre de Borja, casat amb Isabel, germana de Calixt III. Com que Jofre de Borja fou pare de Roderic, futur Alexandre VI, Galceran de Borja i Escrivà era oncle del papa. Galceran tingué dos fills: Galceran i Otic. El segon, ciutadà de Xàtiva però domiciliat a València, tingué una prole extensa. Un dels seus brots, Guillem-Ramon de Borja i Sanoguera serví Alexandre VI a Roma. Mort víctima de la pesta, el 1503, deixà dos fills naturals i una filla il·legítima, Àngela de Borja i Castellvert. Aquesta Àngela de Borja i Castellvert es va casar posteriorment amb un dels descendents dels primer comte de Cocentaina, dit Roderic Rois de Corella. Una Borja, doncs, es convertia en comtessa de Cocentaina.

Camejant per la ciutat i la seua rodalia

Cocentaina conserva petjades de les diferents cultures que ha acollit. Es pot passejar pels carrers estrets i laberíntics del Raval (morisc), i per les vies rectilínies de la Vila (cristiana), a l’interior de les muralles medievals (de les quals encara queden restes i diferents portals). El castell, restaurat, en realitat una torre del segle XIV que domina tota la vall (mostra interessant de l’art gòtic militar), és símbol de la vila. El palau comtal, que es remunta a temps de Roger de Llúria (possiblement edificat sobre restes d’una antiga construcció islàmica), prengué la seua forma definitiva entre finals del segle XV i principis del XVI. Hi destaquen diferents elements: la Sala Daurada, que conserva a les voltes un dels millors conjunts pictòrics murals valencians del segle XVII; la Sala d’Ambaixadors, amb un magnífic teginat i la pinacoteca municipal (hi sobresurt el Retaule de Santa Bàrbara, d’estil gòtic); la capella de Sant Antoni; la Torre del Paraigües; la Sala Gòtica, en què s’alberga l’actual biblioteca pública. Junt al Palau està el convent de les clarisses i l’església de la Mare de Déu del Miracle, d’estil barroc napolità, que conserva obres de Paolo de Mattei i la icona de la Mare de Déu, patrona de la vila des de 1520, època de les Germanies.

També es pot visitar el Centre d’Estudis Contestans, on hi ha una col·lecció de materials prehistòrics procedents de les comarques centrals, i la Casa de la Festa, que guarda vestits, armes i objectes relacionats amb les festes de Moros i Cristians. Són d’obligada visita l’església de Santa Maria, construïda en el segle XIII i reconstruïda en el XVIII, i l’església del Salvador, al Raval, construïda en el XVI, per a cristianitzar els moriscos. El convent dels franciscans, de finals del segle XVI, exhibeix un claustre recent restaurat. A l’esplanada del convent, s’alça una creu gòtica.

Els paratges naturals que envolten Cocentaina conserven ecosistemes ben interessants. La ruta de la Mariola, que partint de Sant Cristòfol arriba fins al Montcabrer, discorre per nombroses fonts, zones en què es poden collir herbes medicinals i aromàtiques, i diverses masies. Hi destaquen dos paratges: Santa Bàrbara, ermita del segle XIII situada en un petit turó que domina la Vila per la part meridional, i Sant Cristòfol, zona de pins situada al peu de la serra de Mariola, amb una ermita del segle XV.

L'Alqueria d'Asnar

Resseguint el curs del Serpis, o riu d'Alcoi, cap a l’Orxa, hom arriba a l’Alqueria d’Asnar. Aquest municipi del Comtat, d’uns 450 habitants, és situat al pla de Muro, a la vall alta del Serpis, que travessa el terme de nord a sud. L'abundància de fonts provenints de Mariola, l'aigua del riu i el terreny pla donen gran fertilitat a l'agricultura. Els conreus principals són l’olivera, la vinya i les hortalisses. Hi ha, a les vores del riu, nombrosos xops, el bosc de lledoners més extens del País Valencià i el paratge del Terrer, àrea d’esbargiment emplaçada als jardins de l’antiga fàbrica de paper. El terme municipal de l’Alqueria és format per un nucli principal i dos enclavaments, un situat entre els termes de Muro i Cocentaina, i altre entre els termes de Muro i Benimarfull. La principal font de riquesa és la indústria: hi ha una important fàbrica de paper, que dóna treball a bona part de la població, triplicada en un segle a causa de la industrialització i la proximitat amb el nucli d'Alcoi.

El poble, antigament conegut com el Ràfol Blanc, situat a l'esquerra del riu d'Alcoi, prop de la serra de Mariola, és d'origen musulmà. El lloc pertanyé a la família Ferris en el segle XVI, per la qual cosa era conegut com l'Alqueria de Ferris. El 1609, any de l’expulsió dels moriscos, la població estava integrada per 14 famílies de cristians nous, uns 63 habitants, pertanyents a la parròquia de l'Alcudieta de Cocentaina. L'any 1626 va rebre una tardana carta pobla atorgada per Josep Aznar. Aquest va vendre el senyoriu, el 1686, al comte de Cocentaina, Francesc de Benavides Roiç de Corella, que signà el 1697 una concòrdia amb els veïns de l'Alqueria, ara coneguda amb el nom de Benavides. L’economia de l’indret ha estat lligada, durant un segle, a l'empresa Papeleras Reunidas, fabricant del paper de fumar Bambú. La factoria de l’Alqueria fou tancada a la dècada dels vuitanta. Actualment, hi ha una nova, al polígon industrial, que fabrica paper reciclat i paper fet a mà de manera artesana.

Des de les primeres eleccions municipals democràtiques, la vila està governada pel PSPV-PSOE (que obtingué, als darrers comicis locals, sis regidors, per només un el PP). Jaume Pascual Pascual sembla ser l’etern alcalde. El monument més reeixit de l’Alqueria és l'església de Sant Miquel, amb un curiós campanar de rajoles al qual se li atribueixen influències gaudinianes. L’antiga fàbrica de paper, ara en reconstrucció, dóna testimoni de la passada esplendor industrial. El dia del Corpus es fan als carrers catifes de colors amb serradura, papers i flors. Per sant Miquel, s'hi celebren Moros i Cristians.

Adéu!

La desaparició del meu amic Capità Superflipo m'ha afectat molt. Va ser ell, l'única mona que vota, qui em va fer rei, però finalment vaig arribar a un acord amb ell per que ho deixàrem en President de la Republica de les Mones. Personalment, sospite que la notícia que es va difondre ací, al Penjoll, és falsa. Tal vegada Superflipo té nostàlgia de la Selva o potser ha patit un atac hacker del Palleter. En qualsevol cas, trobe que estic de més ací, al Penjoll, i, durant un temps indefinit, estaré absent. Abandone el meu garrofer a la Costa del Castell de Xàtiva i partisc amb destí imprevist. Potser torne al Congo, qui sap! Gràcies a tots i totes per les bones estones i fins una altra.

Tarsan

Va de poetes! (XIV): contra Carner.

A les 12 del migdia d'este diumenge que ve, dia 25 d’octubre, estic convidat a participar en un recital col·lectiu dins el 9é Festival de Poesia de Sant Cugat. Em deixen uns cinc o set minuts per dir versos meus i per dir també (peça obligada) un poema de Josep Carner.
Més o menys ja sé el que faré, però m’ha costat una barbaritat trobar un sol poema del senyor Carner que no m’afronte en llegir-lo; en llegir-lo per a mi, no us dic res, a l'hora de llegir-lo en veu alta! És, a hores d’ara, una de les veus més cursis de la poesia mundial que conec. Com que a casa no tinc cap llibre seu, he hagut de recórrer a les biblioteques. En la biblioteca del barri he consultat la seua obra completa: un llibrot de milanta pàgines amb tapes dures de tela granate. Fastiguejat, vaig haver de desistir perqué no trobava ni un sol poema potable. D’una altra biblioteca he tret el llibret “Auques i ventalls”. Ací en van alguns versos triats per la mà de l’atzar:

“L’antic veia la Lluna com una noia casta,”

“sols un llumet vigila
sota de mon teulat;
só de tota la vila
l’únic enamorat.”

“En l’hora i punt que Dorotea clara
de mon amor s’havia compadida,”

“És daurada la ciutat.
Del desembre el vent gelat
confós se retira
dolça com una lira.”

En fi, millor deixem-ho ací. Fades, floretes, heroïnes figa-molles de la tradició literària, jóvens pansits, angelets, brins de vent, arbres, fruits saborosos i empalagosos, hores moixes de la ciutat... tot un món ensucrat que embafa fins la nàusea. Com pot ser que un home amb una vida tan apassionant i tan viatjada com la del senyor Carner ha pogut donar una poesia tan summament rància?
D'altra banda, Carner domina com ningú el ritme versal i construeix uns decasíl•labs perfectes (ja te’l pots empassar senceret, Andreu Galan, a vore si se t’apega alguna cosa!), però el contingut del poema és d’una buidor inquietant.
Per a diumenge he triat el poema “Barcelona, ciutat castellana a l’estiu”, que encara té una miqueta de mala bava i de trellat per als dies que corren. L'interrogant que m'assalta és, quins poemes hauran triat els altres recitadors o serà el cas que tots ens hi presentarem amb el mateix poema del senyor Carner?

Jordi de Montmajor, escriptor xativí

Un tal Parry N'Dongo m'ha enviat aquesta carta per que la difonga al Penjoll. Hi manquen alguns fragments i sospite que algun nom és fals, però crec que paga la pena. Els enllaços són de N'Dongo, crec:

Estimat X:

La meua salut és delicada i, per si em passara alguna cosa, he de revelar-te una troballa que he fet.
(...)
L'estiu de 1976 vaig dinar a Xàtiva en companyia de Joan Fuster i Jordi Ventura. La conversa amable havia derivat cap a la literatura de la decadència. Ens penedíem de la manca d'escriptors quan algú preguntà: Com que és que sent Xàtiva la segona ciutat del Regne no es coneix aleshores gairebé cap escriptor destacat anterior a Joaquim i Jaume Villanueva? La conversa adquirí llavors tensió. Ventura, que no era valencià, intervingué per advertir-nos que menysteníem el poder de la Inquisició.

Trenta anys després, el desembre de 2006 estava a ma casa del Raval quan uns amics vingueren a buscar-me per vore una conferència que un tal Jordi Bilbeny feia a Ontinyent. De sobte la discussió d'aquell estiu em retorna a la memòria. Segons Bilbeny, Cervantes es dia en realitat Miquel Sirvent i era de Xixona, vila que pertanyia a l'antiga Governació de Xàtiva. El Quixot el va escriure, vertaderament, en català, però la Inquisició forçà la traducció al castellà i amagà l'original. Això explicaria que Sirvent coneguerà també el Tirant lo Blanc, llibre que se salva de la foguera al capítol 6 del Quixot.
(...)
Porte ja mesos investigant sobre el tema. No m'és possible revelar-te ara els documents en que em base, ja que podrien ser destruïts (...) Si Sirvent era de Xixona i va llegir Joanot Martorell, escriptor vinculat a Gandia, ben probable era que alguns dels altres llibres que s'hi salvaren de la foguera foren també xativins. Va ser així com vaig arribar a Jordi de Montmajor.

Jordi de Montmajor va nàixer a Xàtiva el 1520 poc abans de l’esclat de la revolta agermanada. Pertanyia a una família de jueus conversos provinents de Montmajor, Berguedà, que vivien vora Sant Jordi a l'antiga juderia xativí. Son pare hagué de fugir després del fracàs de la revolta i visqueren amagats al Comtat per després s'instal·lar-se a Ontinyent. Tot pareix indicar que prompte el jove Jordi de Montmajor començà a destacar com a poeta i músic. Sembla que feu diferents composicions que s'han perdut. Però la seua obra més destacada fou Els set llibres de Diana, reinvenció de poesia clàssica, publicada a València el 1558 sota el mecenatge de Joan Castellà de Vilanova, senyor de Bicorb i Quesa, amic de la familia Montmajor, i que tenia casal a Xàtiva. Per això, que Sirvent salvara de la foguera el llibre de Montmajor, no sigué casualitat. La primera edició de la Diana fou segrestada per la Inquisició i no es conserva, i Montmajor detingut sota sospita de judaisme. Se salvà, però, gràcies al seu amic Joan Castellà que intercedí per ell. La Inquisició acceptà alliberar-lo a canvi que fera una versió castellana del llibre i una altra dels poemes de l'escriptor de Gandia, Ausiàs March. Montmajor acceptà, però no contents amb això, els inquisidors alteraren l'obra de Montmajor traslladant l'acció de Xàtiva a Lleó, tot i que es mantingueren les referències a Àngela de Borja i altres dames de la noblesa catalana. Els inquisidors, també modificaren el nom de Montmajor, traduint-lo al castellà amb el nom de Jorge de Montemayor. Per esborrar el seu origen xativí, també anglosaxosinaren el seu nom en algunes edicions com a George de Monte Mayor i li atribuïren un suposat origen portugués en la vila de Montemor o Velho. Curiosament, la viquipèdia portuguesa no té cap article de Montemayor. Sospite també que Joan Castellà de Vilanova li posà el seu nom a una montanya situada prop de Bicorb.

En qualsevol cas, Montmajor, és un dels escriptors xativins més important de tots els temps (...) Si jo no puc, difon tu aquesta informació.

Sempre teu, J. Papallona

Júlia Maria Montell i Sarrià

Júlia Montell va nàixer l'any 1916 a Xàtiva al Carrer Puig. Son pare, llaurador, va voler que estudiara i sort que va tenir que Júlia resultà ser una xiqueta molt curiosa i amb molta necessitat de saber. El cas és que hi havia algun tret en la seua forma de ser que ja apuntava que aquesta dona tenia totes les característiques d'una líder nata: sentit de la justícia, equitat i una necessitat de dialogar i d'intentar resoldre les coses pel mig del diàleg.

Coses de la vida, aquesta dona i les de la seua generació estaven predestinades a topar-se amb la Guerra Civil a la flor de la seua joventut. La majoria de les seues amigues optaren per tenir por i quedar-se a casa, Júlia s'implicà fins al cap i va vore l'oportunitat de portar a la pràctica les teories de l'avi Josep, que era anarquista de soca-rel i que ja s'havia clavat en més follons que pèls li quedaven al cap. A casa quan l'avi contava alguna batalla, la mare li deia: "deixe de clavar-li pardals al cap a la xiqueta, Pare" i ella deia tota enutjada: " però si té raó, jo haguera fet el mateix". I és que ho portava a la sang...

El dia que es va proclamar la República, tenia 15 anys i per descomptat, va acudir a la desfilada que es va fer pel poble. Ella no portava la banderola com la seua amiga Patro, però encapsalava la comitiva amb els ulls brillant de l'emoció. De veres ella pensava que havia arribat l'oportunitat de demostrar que una altra forma de vida i d'organització més justa era possible. I era tal el seu convenciment i ho vivia amb tanta naturalitat, que prompte feia mítings a qualsevol lloc, al Mercat, a la Plaça, a ca el metge, etc...De fet, va ser nomenada responsable de Propaganda del Sindicat, anarquista és clar, com l''avi. Als16 anys ja s'afilià a la FAI.

Quan esclatà la Guerra Civil, tenia 20 anys. Havia conegut a un xic al Sindicat, Pere, amb el que festejava des de feia uns mesos. Ell volia anar al front, i ella es moria d'enveja. Una nit Pere li va dir que se'n anava a València, que havia contactat amb José Pellicer i que eixe home li havia captivat fins a tal punt que s'enrolava en la seua milícia. Júlia no s'ho pensà dues vegades, agafà quatre trastos, escriví una carta als pares i se'n anà de Xàtiva per a formar part del grup "Nosotros", Columna de Ferro, format per Segarra, Cortés, Rodilla, Berga i ells dos, també Rafael Martí ("Pancho Villa"), Francisco Mares, Diego Navarro o Pedro Pellicer, germà de José.

Pere va morir en combat a les primeres de canvi al front a Terol. Lluny de desanimar-se Júlia assimilà les idees d'aquella columna, tan peculiar com a forma de vida, desempenyant un paper fonamental en les primeres experiències de comunisme llibertari a alguns poblets de Terol. També s'encarregava del diari "Línia de Foc" i publicava manifestos i comunicats, perquè pensava que calia explicar les seues accions en la reraguarda i justificar els seus movimients i decisions davant treballadors i camperols.

Però el fet més important és que aquesta socarrada, va coincidir amb Durruti i la seua columna Saragossa, als quals es va unir per anar a la defensa de Madrid, sent testimoni de com Durruti va morir al front combatent i no per un dispar accidental. Recordava després com van defensar els seus ideals fins al final i com es van mantindre ferms quan els van obligar a convertir-se en exércit regular.

Júlia va ser afusellada en acabar la guerra, any 42, en companyia d'alguns dels companys de la Columna de Ferro. Quan es va conéixer la notícia a Xàtiva molta gent se'n alegrà, però van ser molts més els que van plorar, d'amagat és clar.

La seua neboda lluita en l'actualitat per recuperar la memòria de sa tia mentre ella jau a alguna cuneta, ignorada, indiferent, però lliure...

* Dedicada a totes aquelles dones republicanes que van ser heroïnes anònimes a la Guerra Civil.

Passejades pel Comtat (I)

Ja s’acosta la festivitat de Tots Sants, una avinentesa perfecta per a passejar per Cocentaina, capital del Comtat. La comarca està situada a les serralades bètiques valencianes. Al centre, la depressió de la Foia de Cocentaina es perllonga vers llevant per la vall de Perputxent, que és travessada pel riu d’Alcoi fins a l’estret de l’Orxa, per on entra a la Safor. Fora d’aquesta ampla depressió, les valls són petites i tancades entre muntanyes. Al nord-oest, encaixada entre les serres d’Agullent i de Mariola (perllongades a llevant sobre Beniarrés, per la serra de Benicadell), resta la vall d’Agres, separada de la Safor pel riu d’Alcoi. Vers llevant i el sud, tancant les diferents valls, hi ha les serres de l’Albureca, la Foradada, Almudaina (1008 m) i Alfaro, i la Serrella (1379 m). Les serres de Penàguila i de Mariola, a ponent, tanquen el circuit. L’eix unificador de les valls és el riu d’Alcoi; en són tributaris el riu d’Agres, per l’esquerra, i el de Penàguila, per la dreta. El clima és relativament plujós i sovintegen les glaçades.

Cocentaina és cap de la comarca. Està situada en una de les seues valls longitudinals. El terme recolza, a l’oest, al vessant oriental de la serra de Mariola (el cim més alt de la qual és el Montcabrer, amb 1390 m). La resta del municipi és la prolongació de la ramificada canal d’Alcoi. La superfície forestal és important; bona part d’ella s’explota per a obtenir fusta. Els conreus ocupen la meitat del terme i són majoritàriament de secà, amb predomini dels cereals, oliveres, ametllers i fruiters de secà. Al regadiu es troben productes hortícoles. L’activitat industrial és vinculada a Alcoi, on ja al segle XVIII acudien a treballar els obrers de Cocentaina. Actualment la indústria que subsisteix és la tèxtil, el paper i el cartó. La població ha anat augmentant regularment des del segle XVIII.

La vila (uns 11.000 habitants) descansa sobre un aspre vessant del tossal de Sant Cristòfol (757 m), contrafort de la serra de Mariola coronat per les restes del castell medieval de Sant Cristòfol. Conserva, a l’oest, una part del clos i les ruïnes d’una torre gòtica. El nucli antic, irregular, limitat al nord pel barranc de Sort, s’uní el 1616 amb el raval del Salvador, antiga moreria, i amb el lloc fronterer de Fraga; dins el raval persisteixen nombroses cases mudèjars. Els carrers són irregulars; es destaca el palau comtal, de planta rectangular i flanquejat per torres, obra del segle XV, que alberga actualment l’ajuntament, vora el qual hi ha l’església renaixentista de la Mare de Déu del Miracle. L’església arxiprestal de Santa Maria fou reconstruïda a la fi del segle XVII. Per sant Hipòlit (13 d’agost) hom celebra les festes de moros i cristians.

Dins el terme hi ha, a més, el poble de l’Alcudieta del Comtat, els llogarets i caseries de l’Estació del Nord, de Penella i del Poblenou de Sant Rafael, els veïnats d’Algars,(també conegut com les Masies de Moltó), Gormaig i les Alqueries de Benifloret. Cocentaina fou, en temps islàmics, una important plaça forta que resistí l’empenta cristiana fins el 1248, any en què passà a mans de Jaume I i depengué directament de la corona. Esdevingué lloc mixt de moriscs i cristians, centre d’una fillola que comprenia gran part del Comtat i la vall de Sella (a la Marina Baixa), i cap d’una extensa baronia. El 1291, Pere el Gran en designà batlle Roger de Llúria, que esdevindria senyor. La baronia quedà en mans de la família Llúria fins al segle XV, quan retornà a la corona. El 1448, esdevingué comtat de Cocentaina; Alfons el Magnànim el donà a Ximén Pérez de Corella, concedint-li el títol de comte i lliurant-li un espai que comprenia, a més, els llocs de l’Alcúdia del Comtat, Alqueria de Ferris, Alcosser, Gaianes, Penella i Turballos.

Roger de Llúria

Roger de Llúria (o de Lauria, o de Lloria), nascut a Scalatea, Calàbria, o Lauria, Basilicata (1250), i mort a València (1305), fou un navegant d'origen calabrès educat a la cort catalana, on va arribar amb el seguici de la reina Constança, dona de Pere II. Es va casar amb Saurina d'Entença, germana de Berenguer d'Entença que participà junt amb Roger de Flor a les expedicions dels almogàvers. Hom considera Roger de Llúria l’artífex de la preeminència de la Corona d’Aragó a la Mediterrània. Comandà brillantment l'estol català, com almirall, durant tot el regnat de Pere II el Gran. Se li va concedir la baronia de Cocentaina (sent, per tant, el primer senyor de la vila) com a premi a la seua trajectòria militar. També va obtenir la senyoria sobre l'illa de Gerba arran de l'expedició a Tunis de 1282.

El 8 de juny de 1283 es va enfrontar a l'armada angevina dels almiralls provençals Cornut i Bonví en el Combat de Malta, evitant el desembarcament francès a Sicília. El 5 de juny de 1284, va tenir lloc la batalla del golf de Nàpols, en què el seu estol fou atacat per l'esquadra angevina, comandada per Carles II d'Anjou el Coix; després d'un primer contacte, Roger va fingir retirar-se cap a Castellamare, però es va atutar en sec i va iniciar el combat enmig de les aigües del golf de Nàpols, destruint la flota francesa. Estant a Sicília, fou cridat per a defensar Catalunya. Obtingué una gran victòria sobre l'estol francès de Felip III l'Ardit, a la batalla naval de les Formigues, els dies 3 i 4 de setembre de 1285, durant la croada francesa contra la Corona d'Aragó. Unes setmanes més tard, va atacar el Llenguadoc amb dos mil almogàvers, saquejant Serinhan, Valras i Agde, i tornant a Barcelona amb un botí impressionant. No és estranya, doncs, la seua prepotència, quan pronuncià la cèlebre frase: «A partir d'ara, no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó». Fou enterrat a Santes Creus, al peu del sepulcre de Pere el Gran.